L'EXCAVACIÓ COM A MÈTODE DE RECUPERAR TORRE LLAUDER.
Torre Llauder és un jaciment arqueològic, que va ser excavat en diferents etapes temporals. Així podem afirmar que l’únic mètode per a comprovar la fiabilitat de les dades superficials , de confirmar l’exactitud de les tècniques de teledetecció i de veure en realitat que és allò que ha quedat d’un jaciment és: l’excavació. Tot i la importància cada cop més gran de la prospecció.
Objectius de l’excavació.
L’excavació manté el seu paper protagonista en el treball de camp, ja que proporciona l’evidència més fiable per al tipus d’informació que més interessa als arqueòlegs:
-les activitats humanes en un període determinat del passat.
-els canvis experimentats per aquestes activitats d’una època a una altra.
Podem dir que les activitats simultànies tenen lloc de forma horitzontal en el espai però els seus canvis es produeixen verticalment en el temps. Aquesta distinció entre segments de temps horitzontals i seqüències verticals es allò que constitueix la base de bona part de la metodologia d’excavació.
En la dimensió horitzontal, els arqueòlegs confirmen la contemporaneïtat, és a dir les activitats que es van produir al mateix temps en un lloc determinat, verificant, mitjançant l’excavació, que artefactes i estructures es troben associats en un context sense alterar, encara que existeixen processos postdeposicionals que poden canviar aquests artefactes i estructures. Un dels principals propòsits de la prospecció és seleccionar zones a excavar. Així en un jaciment amb varies fases, com el de Torre Llauder, les troballes sense alteracions seran pràcticament impossibles de trobar. En aquest context els arqueòlegs han de tractar de reconstruir , durant i després de l’excavació, quins canvis s’han produït i decidir com interpretar-los. Per això és de vital importància, si és vol realitzar una tasca d’interpretació amb alguna possibilitat d’èxit, portar un registre adequat a mesura que avanci l’excavació, . En la dimensió vertical els arqueòlegs analitzen els canvis temporals mitjançant l’estratigrafia, els nivells o estrats es disposen un sobre l’altre, els estrats arqueològics abracen períodes de temps molt més breus que els geològics, però s’ajusten al mateix principi de superposició, és a dir que a on un nivell es superposa a un altre, l’inferior s’haurà dipositat abans.
Mètode d’excavació.
Resumint, podem dir que en les tècniques d’excavació, s’observen dues vies: les que treballen la dimensió vertical mitjançant l’excavació de dipòsits profunds que revelen l’estratificació i les que es centren en la dimensió horitzontal mitjançant l’obertura d’àrees amplies d’un nivell concret per a exterioritzar les relacions espacials entre artefactes i estructures d’aquest estrat.
La majoria dels arqueòlegs combinen les dues estratègies, però existeixen formes diferents de fer-lo, així el mètode Wheeler o l’excavació en àrea son exemples ben significatius. Però hem de destacar que cap mètode serà universalment vàlid per si mateix. Qualsevol que sigui el mètode utilitzat, una excavació només serà bona en la mesura en que ho sigui el seu mètode de recuperació i registre
Recuperació i registre.
Depenent del tipus de jaciment es recuperaran i senyalitzarà la posició horitzontal dels artefactes de forma diferent. En un jaciment poc profund s'utilitzaran filtres per recuperar els artefactes petits, mentre que en un jaciment urbà i per tant més complex d’excavar ,l’arqueòleg haurà de fer una selecció més important.
Un cop s’hagi recuperat un artefacte i s’hagi registrat la seva situació, se li donarà un número que s’anota en un inventari, així els resultats de l’excavació diària es registren en quaderns de camp o en fitxes de dades, en les que existeixen unes qüestions a respondre per a la realització posterior d’informes.
Els artefactes que poden ser retirats per el seu estudi posterior surten del jaciment, però les estructures i construccions es deixen en el lloc on s’han trobat o es destrueixen en la mesura que l’excavació avança vers altre nivell. Per tant és imprescindible registrar-les, no només com a dades al diari de camp sinó també amb dibuixos i fotografies a escala adequada. Totes aquestes dades seran la base sobre la qual es realitzaran les interpretacions del jaciment.
La interpretació serà un anàlisi que necessitarà molt de temps fins i tot diversos anys i moltes vegades es pot perllongar mol més que la pròpia excavació.
Tractament i classificació.
El tractament de les troballes, és de vital importància per a una interpretació posterior. Així per exemple, la neteja minuciosa dels artefactes, presenta la necessitat de ser reconeguts en profunditat abans de netejar-los per un especialista, ja que poden conservar residus de menjar, de sang... per tant s’ha d’avaluar la possibilitat de netejar-los en profunditat abans de que es destrueixi l’evidència que ens pot donar més informació. Però no es poden seleccionar i classificar si no es netegen. La selecció inicial és fa en base a categories generals, com útils lítics, ceràmiques i objectes de metall.
Desprès aquestes categories es subdivideixen o classifiquen per a crear grups més fàcils d’utilitzar. La classificació es sol fer segons tres tipus de característiques: atributs superficials ( incloent la decoració i el color ), atributs formals (dimensions i forma) i atributs tecnològics (matèria prima original). Els artefactes constitueixen una part substancial del registre arqueològic i la tipologia ajuda als arqueòlegs a establir un ordre en el conjunt de dades. La tipologia és important com a mètode datació i com a mitjà per a definir les entitats arqueològiques d’un període determinat.
Les agrupacions dels tipus d’artefacte i de construccions d’una època i lloc concret es denominen conjunts i les sumes d’aquests reben el nom de cultures arqueològiques.
Però la classificació, no deixa de ser un mitja per a aconseguir una finalitat, així es necessiten esquemes diferents per a les diverses qüestions que l’arqueòleg ha de contrastar.
La finalitat doncs de la prospecció, l’excavació i l’anàlisi posterior, és la de publicar uns resultats, prèviament com a informe provisional i posteriorment en una monografia més àmplia.
Objectius de l’excavació.
L’excavació manté el seu paper protagonista en el treball de camp, ja que proporciona l’evidència més fiable per al tipus d’informació que més interessa als arqueòlegs:-les activitats humanes en un període determinat del passat.
-els canvis experimentats per aquestes activitats d’una època a una altra.
Podem dir que les activitats simultànies tenen lloc de forma horitzontal en el espai però els seus canvis es produeixen verticalment en el temps. Aquesta distinció entre segments de temps horitzontals i seqüències verticals es allò que constitueix la base de bona part de la metodologia d’excavació.
En la dimensió horitzontal, els arqueòlegs confirmen la contemporaneïtat, és a dir les activitats que es van produir al mateix temps en un lloc determinat, verificant, mitjançant l’excavació, que artefactes i estructures es troben associats en un context sense alterar, encara que existeixen processos postdeposicionals que poden canviar aquests artefactes i estructures. Un dels principals propòsits de la prospecció és seleccionar zones a excavar. Així en un jaciment amb varies fases, com el de Torre Llauder, les troballes sense alteracions seran pràcticament impossibles de trobar. En aquest context els arqueòlegs han de tractar de reconstruir , durant i després de l’excavació, quins canvis s’han produït i decidir com interpretar-los. Per això és de vital importància, si és vol realitzar una tasca d’interpretació amb alguna possibilitat d’èxit, portar un registre adequat a mesura que avanci l’excavació, . En la dimensió vertical els arqueòlegs analitzen els canvis temporals mitjançant l’estratigrafia, els nivells o estrats es disposen un sobre l’altre, els estrats arqueològics abracen períodes de temps molt més breus que els geològics, però s’ajusten al mateix principi de superposició, és a dir que a on un nivell es superposa a un altre, l’inferior s’haurà dipositat abans.
Mètode d’excavació.
Resumint, podem dir que en les tècniques d’excavació, s’observen dues vies: les que treballen la dimensió vertical mitjançant l’excavació de dipòsits profunds que revelen l’estratificació i les que es centren en la dimensió horitzontal mitjançant l’obertura d’àrees amplies d’un nivell concret per a exterioritzar les relacions espacials entre artefactes i estructures d’aquest estrat.
La majoria dels arqueòlegs combinen les dues estratègies, però existeixen formes diferents de fer-lo, així el mètode Wheeler o l’excavació en àrea son exemples ben significatius. Però hem de destacar que cap mètode serà universalment vàlid per si mateix. Qualsevol que sigui el mètode utilitzat, una excavació només serà bona en la mesura en que ho sigui el seu mètode de recuperació i registre
Recuperació i registre.
Depenent del tipus de jaciment es recuperaran i senyalitzarà la posició horitzontal dels artefactes de forma diferent. En un jaciment poc profund s'utilitzaran filtres per recuperar els artefactes petits, mentre que en un jaciment urbà i per tant més complex d’excavar ,l’arqueòleg haurà de fer una selecció més important.
Un cop s’hagi recuperat un artefacte i s’hagi registrat la seva situació, se li donarà un número que s’anota en un inventari, així els resultats de l’excavació diària es registren en quaderns de camp o en fitxes de dades, en les que existeixen unes qüestions a respondre per a la realització posterior d’informes.Els artefactes que poden ser retirats per el seu estudi posterior surten del jaciment, però les estructures i construccions es deixen en el lloc on s’han trobat o es destrueixen en la mesura que l’excavació avança vers altre nivell. Per tant és imprescindible registrar-les, no només com a dades al diari de camp sinó també amb dibuixos i fotografies a escala adequada. Totes aquestes dades seran la base sobre la qual es realitzaran les interpretacions del jaciment.
La interpretació serà un anàlisi que necessitarà molt de temps fins i tot diversos anys i moltes vegades es pot perllongar mol més que la pròpia excavació.
Tractament i classificació.
El tractament de les troballes, és de vital importància per a una interpretació posterior. Així per exemple, la neteja minuciosa dels artefactes, presenta la necessitat de ser reconeguts en profunditat abans de netejar-los per un especialista, ja que poden conservar residus de menjar, de sang... per tant s’ha d’avaluar la possibilitat de netejar-los en profunditat abans de que es destrueixi l’evidència que ens pot donar més informació. Però no es poden seleccionar i classificar si no es netegen. La selecció inicial és fa en base a categories generals, com útils lítics, ceràmiques i objectes de metall.
Desprès aquestes categories es subdivideixen o classifiquen per a crear grups més fàcils d’utilitzar. La classificació es sol fer segons tres tipus de característiques: atributs superficials ( incloent la decoració i el color ), atributs formals (dimensions i forma) i atributs tecnològics (matèria prima original). Els artefactes constitueixen una part substancial del registre arqueològic i la tipologia ajuda als arqueòlegs a establir un ordre en el conjunt de dades. La tipologia és important com a mètode datació i com a mitjà per a definir les entitats arqueològiques d’un període determinat.
Les agrupacions dels tipus d’artefacte i de construccions d’una època i lloc concret es denominen conjunts i les sumes d’aquests reben el nom de cultures arqueològiques.
Però la classificació, no deixa de ser un mitja per a aconseguir una finalitat, així es necessiten esquemes diferents per a les diverses qüestions que l’arqueòleg ha de contrastar.
La finalitat doncs de la prospecció, l’excavació i l’anàlisi posterior, és la de publicar uns resultats, prèviament com a informe provisional i posteriorment en una monografia més àmplia.
